Hondures, radiografia d’un país oblidat

Un any després del frau electoral, la caravana de migrants cap als EUA torna a posar al mapa un país castigat per la indiferència internacional , per la desigualtat, la pobresa, la corrupció, la violència, la impunitat i la constant falta de respecte a els drets humans.

Hondures gairebé no ocupa algun titular de l’actualitat internacional. Per a la seva tristesa, surt a la llum únicament cada cop que una desgràcia assola el país. L?huracà Mitch, el cop d?estat del 2009, l?assassinat de la líder indígena Berta Cáceres, les eleccions fraudulentes de l?any passat o la caravana de migrants que aquesta tardor va emprendre rumb als Estats Units.

Frau electoral

El 26 de novembre del 2017 es van celebrar eleccions a la presidència de la República d’Hondures. Per primera vegada des que la Constitució de 1982 ho havia marcat com un dels seus articles petris (inamovibles), un president va optar a la reelecció sent aquest fet inconstitucional. El text en qüestió, art. 239 diu: “La nostra Constitució prohibeix al ciutadà que és o ja va ser president ser electe novament per governar, però no només això, sinó que també prohibeix fomentar la reelecció presidencial i castiga tots aquells funcionaris públics que ho facin directament o indirectament. I el que trencant aquesta disposició cessarà immediatament dels seus càrrecs i quedarà inhabilitat per 10 anys per a lexercici de tota funció pública”.

Juan Orlando Hernández (JOH), gràcies a un recurs d’inconstitucionalitat, es va presentar a la reelecció i lluny de ser inhabilitat per aquesta causa, ara compleix el primer any del seu segon mandat. Per mitjà, un recompte de vots manipulat quan a hores de tancar-se JOH perdia les eleccions. Indicis d’un frau electoral que va portar la població als carrers durant uns quants dies. En la repressió del Govern a aquesta protesta massiva, 33 persones van morir a Hondures, centenars de ferits i diverses persones van ser detingudes. Moltes segueixen a la presó com a presos polítics.

Amb aquest llegat, el president que la gran majoria qualifica d’“il·legítim” , governa el país. Ho fa en connivència amb les elits hondurenyes però amb l’oposició de les classes més humils, que en aquest país freguen el 70% . I la situació, a Hondures, només ha fet que empitjorar durant els últims mesos.

La desigualtat i la concentració del poder econòmic en un petit percentatge de la població (17 famílies) és l’origen de tots els problemes del país. A partir d’aquesta realitat, la corrupció generalitzada i l’organització institucional al voltant de la impunitat deixen en situació d’indefensió la majoria dels hondurenys i les hondurenyes.

Pobresa, desigualtat, corrupció i violència

Dels 9 milions d’hondurenyes, el 66% (6 milions) viuen en la pobresa i el 45% en la pobresa extrema. Això vol dir que viuen amb menys d’un dòlar i mig al dia. Un país on la meitat de la població no té feina i per tant viu, o malviu, de negocis al marge de la legalitat. I el pitjor de tot, un país on la violència troba recer i es fica per cada porus de la societat hondurenya. Bandes juvenils o mares controlen aquestes colònies usant l’extorsió i la violència contra tot aquell que no obeeix les normes o que no paga l’impost que exigeixen. Negocien amb la droga, una droga que aconsegueixen a les màfies que també dominen el país i que ho estan convertint ja en un narcoestat . Els nous rics, persones vinculades al narcotràfic, moltes vegades es guanyen la simpatia de la població i autoritats amb les seves donacions donades i generoses.

Enmig d’aquesta situació, la seguretat privada ha esdevingut una necessitat gairebé obligatòria per a qui tingui un negoci, gran o petit. Les armes llavors apareixen per tot arreu, camions de repartiment, portes de supermercats, en farmàcies, en fleques,…… I aquesta enorme plantilla de guàrdies de seguretat està en mans d’empreses els propietaris de les quals són els militars i ex-militars de l’exèrcit hondureny.

Amb ells, policia local, nacional, policia militar i l’exèrcit. Aquests dos cossos de l’estat, dels millors dotats de tot Llatinoamèrica. Com a conclusió, Hondures dedica el 52% del pressupost nacional a Seguretat. El pressupost per a Educació no arriba al 22%.

La principal font d’ingressos per a una gran majoria d’hondurenys és la feina a les maquiles, grans empreses del tèxtil que donen feina a 130.000 persones a Hondures. La majoria són dones, joves i mares solteres que treballen en condicions molt dures i amb salaris pírrics.

Al rànquing de Nacions Unides (Índex de Desenvolupament Humà) que mesura l’esperança de vida, el nivell de salut, l’accés a l’educació i la dignitat en el nivell de vida, Hondures ocupa el lloc 130è del món, el més baix de tota Llatinoamèrica . Només és superada per Haití, que ocupa el 163è.

Por de morir

“Ens han robat tant que fins i tot ens han robat la por”, és una frase que ressona en un país que, sense estar en guerra, suporta una taxa d’homicidis superior als llocs en conflicte (90 per cada 100.000 persones) . I San Pedro Sula , a 244 km de Tegucigalpa, va arribar a ser qualificada com la ciutat més perillosa del planeta.

A més de la violència de carrer, de les morts vinculades a la droga, qualsevol persona que es mostri crítica amb el govern o amb les multinacionals que estan ocupant gran part del país, són amenaçades de mort i, en molts casos, assassinades. En els darrers cinc anys, 25 periodistes han mort per aquest motiu i gairebé 170 líders indígenes i defensors dels drets humans.

El govern d’Hondures ha optat per una política mineroextractiva, amb què es privatitzen i concessionen milers d’hectàrees, fins i tot algunes que no els pertanyen, afavorint així la inversió estrangera en nom d’un creixement econòmic que realitzen totalment d’esquena al desenvolupament social i dels drets comunitaris. Moltes de les comunitats indígenes hondurenyes, originàries des de fa molts anys aquestes terres, estan sent expulsades.

Un exemple n’és la comunitat garífuna: negres hondurenys descendents d’esclaus africans. Viuen a la costa del Carib i estan sent expulsats de les seves terres per la construcció de centrals tèrmiques o per la compra abusiva d’espais a la costa per crear grans resorts turístics. Moltes comunitats s’han organitzat en moviment de defensors del territori i han lluitat, fins i tot en àmbits internacionals, per reclamar-ne els drets. Un dels casos més emblemàtics va ser el de Berta Cáceres , l’assassinat del qual, fa una mica més de dos anys, ha fet ressuscitar el poble hondureny.

Un altre dels problemes que enfronta el país és la impunitat: gairebé sempre és complex demostrar que un assassinat ha estat premeditat i amb uns autors intel·lectuals molt concrets. Al final sempre hi ha una excusa infal·lible per a la policia o les autoritats locals: va ser un crim passional. I és que aquí les forces de seguretat sempre tenen algun tipus de vinculació amb el crim organitzat.

Fugir del país

La creixent situació de pobresa, desigualtat, violència i impunitat en què ha entrat Hondures en els darrers anys situa la seva població més vulnerable davant una doble opció: quedar-se al país i córrer el risc que et matin, de passar gana… de aguantar fins on es pugui esperant moments millors. O anar-se’n cap al nord (Mèxic o els EUA) a la recerca d’una oportunitat i d’una vida millor per a la família. Això ja n’han fet molts i, de fet, les remeses (guanys que els emigrants envien a les seves famílies) són la principal font d’ingressos a Hondures.

Les persones que decideixen fugir cap al nord buscant una vida millor ho fan en petits grups o en solitari. Cada mes, entre 300 i 400 persones menors de 30 anys van prendre aquesta opció a Hondures , segons dades que maneja l’ERIC. El 13 d’octubre passat, i de forma massiva, es va convocar una sortida conjunta des de San Pedro Sula cap als Estats Units i es van ajuntar 4.000 hondurenys . Xifra que va anar creixent, amb altres marxes paral·leles d’altres ciutadans centreamericans, fins a arribar als 7.000.

Espais per a la llibertat i l’esperança

Des d’Entreculturas acompanyem les obres de la Companyia de Jesús que treballen a Hondures, com ERIC-Radio Progreso, l’Institut Tècnic Loiola i la nostra contrapart educativa Fe i Alegría Hondures .

La ràdio ha esdevingut un espai de llibertat, de denúncia i d’anàlisi constructiva de la realitat del país, demostrant que el periodisme pot i ha de ser arriscat, valent, compromès i donar veu als sense veu. Des de Fe i Alegría Hondures i l’Institut Tècnic Loiola, promovent una educació que canvia vides i dóna oportunitats de futur.

I enmig de tot hi ha el mateix poble hondureny , que malgrat viure en un país ric que és propietat d’uns quants, és un exemple d’hospitalitat, de proximitat i d’alegria. Encara que visquin amb el que és just, amb por i amb incertesa, ha demostrat ser un poble lluitador, capaç i que no perd l’esperança.

Val la pena que no els oblidem.

* Text redactat per José Luis Barreiro Areses , periodista i membre d’Entreculturas a Galícia que l’estiu passat va estar d’ Experiència Sud a Hondures.